top of page
595.JPG

Zona industrial

Optimització de la senyalització en els polígons, sol·licitar al Departament de Territori de la Diputació la millora de les indicacions, especialment en el polígon industrial Llevant. Buscar Solucions per a les deixalles, i abocaments, ilegals.

3_zona rustica_inici_Parc agrari Polinya.jpg

Zona rústica

Impulsar la millora de la zona agrària amb la participació activa dels propietaris, sol·licitant que notifiquin els seus problemes, idees i suggeriments vinculats a la seva gestió i tasques agrícoles, amb l'objectiu d'establir una guia d'actuació...

858.JPG

Zona paisatgista

Polinyà, enclavat a la província de Barcelona, és un clar reflex de la diversitat i riquesa paisatgística de Catalunya ...

Una zona on un pot retrobar-se amb la naturalesa, i tots tenim el deure de protegir-la, cuidar-la i mantenir-la.

Zona urbana Polinyà Parc Agrari

Zona urbana

Polinyà urbana amb una població de 8451 habitants (2022), és un poble industrial, però no per això deixa de tenir el seu encant, el petit comerç, les seves gents, les seves festes tradicionals. Un lloc on es viu tranquil i envoltat d'un entorn natural. 

:: PRESENTACIÓ POLINYÀ PARC AGRARI

:: GEOMAPA DE PARC DEL PATRIMONI ARQUITECTÓNIC I EDIFICIS EMBLEMÀTICS DE POLINYÀ::

Google Earth.png

Patrimoni arquitectònic i més

Tot aquest recull d'imatges que fan tenir una visió del patrimoni arquitectònic de Polinyà son part de l'ambiciós projecte que seria tenir a Polinyà un parc agrari per tal de tenir una figura legal per poder demanar ajudes col·lectives a la nostra preciosa zona rústica, digna de ser coneguda i valorada per als vilatans y gent d'arreu del món.

Tots els propietaris i les autoritats del nostre poble durant aquest darrer vint anys han fet un gran esforç per millorar les coses, e
l nostre absolut reconeixement a tots aquests empresaris que han restaurat les masies i han fet un atractiu important dintre del Vallès Occidental.

Esperem que aquesta petita col·laboració
sigui del grat de tots, perquè sobretot aquest projecte està fet amb admiració i afecte..

Del l'alba

al capvespre

És una cosa positiva per un mateix i sobretot pels altres.

Per començar vull dir que el més important a l'hora de fer un projecte és tenir clar la finalitat saber que el que fas és una cosa positiva per un mateix i sobretot pels altres. Aquest projecte no és una pensada a la lleugera, sense cap ni peus. És el recull del sentiment de moltes persones que han parlat amb mi i viuen en l'entorn agrari i industrial de Polinyà.

També vull fer-vos saber, que jo l’Antonia Jover soc de Lleida vinc del món rural. De l'èxode que va patir la gent del camp, per anar a treballar a les fàbriques. I això es porta a la sang, com tants altres emigrants de la meva generació i de la resta d'Espanya, van anar a les zones on aflorava la indústria, molts sense cap mena de preparació, sobretot els pares que molts no sabien ni llegir ni escriure.


La nostra generació, ja va ser diferent, també érem classe obrera, mà d'obra barata, però vàrem anar a l'escola i després treballàvem, combinàvem escola i treball.


Molts dels estudis, es feien a les escoles industrials per proporcionar a la indústria, mà d'obra més qualificada, molts dels meus amics, van estudiar oficis en aquestes escoles a Sabadell.

Polinyà Parc Agrari
Polinyà Parc Agrari

Les següents generacions ja van assolir estudis universitaris amb diferents professions fins i tot, molts primer van estudiar i després van anar a treballar. Els seus pares pogueren costejar els seus estudis sobretot per una cosa, la majoria ja tenien habitatge. Al principi de l'emigració molts sols tenien una habitació per tota la família, i compartien cuina i serveis comunitaris, aquí moltes famílies van començar així.

Hi ha uns habitatges que estaven a sobre de Cal Marsal i Al carrer Sant Vicenç, a Cal Pep.                                              .
En canvi, els fills dels pares nascuts a Polinyà, sent i tot treballadors, com nosaltres van poder costejar els estudis dels seus fills, fins i tot, fer-los anar a la universitat.
Avui dia són persones que tant a Polinyà com a fora, estan en llocs de treball desenvolupant tasques qualificades. És clar que això també tenia un gran esforç, però demostra clarament la importància de l'habitatge per a l'economia familiar i com posa a la constitució és un dret que hauria de tenir l'ésser humà (posem-nos a la pell de tots aquells que es queden sense casa).

La meva família no va ser una excepció, durant l'èxode rural es va trencar en tres parts: el meu germà gran amb els avis, el meu germà petit amb els pares i jo amb els meus padrins de bateig, allí vaig estar fins als 13 anys. Quan els pares van poder estalviar per llogar un habitatge, van unificar la familia.    

                                      .
Molts nens de la meva generació deguts l'èxode rural, van estar durant algun temps, fins i tot als orfenats o amb els avis, per la precària situació econòmica dels emigrants del camp.


Els meus pares van llogar la tenda del Sr. Esteve al carrer del Sol (se la coneix per la casa de la Carmina). Jo als meus padrins, els estimava com si fossin els meus pares, és per aquest motiu, que sento aquest amor tan gran, pels pagesos i tot el que envolta el món rural, perquè van ser ells qui em van fer arrelar aquests valors i coneixements.      

          .
Per raons que ara no venen al cas, sempre he estat lligada al món agrari i he participat en diferents processos, sobretot en la lluita per la concentració parcel·lària dels Monegres a l'Aragó, lluitant per poder aconseguir, que aquesta zona seca fos de regadiu. Avui dia és una zona agrària on creix de tot, degut ha la canalització del aigua, i sobre tot per aconseguir la concentració parcel.lària, va costar més de 20 anys dur-la a terme.

Explico aquesta petita història, com a introducció. Perquè crec que es important saber de on venim, on estem i on volem anar. Sovint la gent, et fa queixes, en privat, quan tenen problemes, moltes vegades, han trucat a la meva porta, per explicar-me la seva versió dels fets, han estat hores, parlant-me dels seus problemes particulars, i demanant-me el meu criteri, per veure si els podia ajudar,amb alguns del temes que portaven entre mans, he fet gestions, inclús per solucionar alguns dels seus problemes, de treball, polítics, econòmics, ajudes per dur a terme les seves tasques, sobre tot a nivell gràfic.
Ha canvi he rebut informació de primera ma i he anat adquirint un coneixement mes ampli del medi.
No puc dir que aquets punts de vista, siguin del tot reals, però si que es el que senten i volen i agraeixo la confiança que me han donat.

 

Mai he tancat, la meva porta a ningú, és més sóc del parer que tothom és bo mentre no em demostri el contrari, puc dir, que dono fe de aquesta dita castellana (no pidas a quién pidió etc…), és més ara que ja sóc gran, moltes vegades en sorprèn lo poc agraïdes i egoistes que són algunes persones i es clar que el que jo estic disposada fer, molts no estaran mai disposats ha tornar.
Malgrat això, alguns amics i familiars, sempre estan quan els necessites i et fan detalls que et que t’en oblides de totes les decepcions que et depara la vida.

 

Jo, tinc una germana la Ester i la seva filla que tenen una discapacitat física la meva família, ha tingut que lluitar molt per la integració d´aquests nens especials, que tothom rebutja. La gent que t´aquest problema sap de que parlo, per que treballen per la integració de aquets nens dintre de la societat..Queda tan per fer, no se si podré ajudar a la Marta com vaig fer amb la meva germana. Sol tenim que tenir present un lema.

Contra la marginació, la integració.

La Isabel Poquet (directora de Santa Gemma) li agrairé sempre, tot el que em va ajudar, perquè pogués integrar-la, dintre de l'escola i lluitar per la seva integració, no vaig poder aconseguir-ho a l'escola pública però, gràcies al sou de la meva mare, que va ser tot per pagar la seva complicada educació i l'ajuda del meu tiet que quan va acabar l'escola, li va donar treball, vam fer que se sentís útil, quasi autosuficient, ara que els meus pares ja no poden ajudar, ells me l'han deixat com herència aquesta missió, sé que no tothom, que té persones discapacitades, tenen la sort de tenir gent capaç de lluitar per ells. Jo continuo amb aquesta tasca donant idees per tenir aquí a Polinyà algun tipus d'escola per la incorporació d'aquestes persones al món escolar i laboral.

A Polinyà tenim empreses que tenen persones amb discapacitats siguin físiques o psíquiques per exemple a l' Ajuntament tenim la Maria, algunes empreses del parc industrial també tenen persones amb plantilla. Jo conec al Ramon Suárez i al Teo, i més recentment al Ramon Vila.


Segur que amb un polígon tan gran deuen haver-hi moltes més, però són un col·lectiu molt vulnerable, i les ajudes mai estan equiparades a les necessitats que pateixen.

Vull fer un agraïment especial, a la Fina, Manoli, perquè tot i no tenir possibilitat de plaça a la guarderia, elles van fer un esforç personal incorporant-la, l'equip de la Dra. Escofet que ha fet i fa el seguiment de la Marta i a la Rosa Maria Rossell que es fa responsable perquè pugui anar de colònies, com la resta dels nens i als mestres per ajudar-me al procés educatiu de la meva neboda i recolzar, tots els processos d'integració d'aquests nens.


Amb el gran esforç que comporta, i sobretot als responsables de l'escola Pere Calders que tenen un programa d'integració d'aquests nens i que ara farà un projecte extensiu a l'institut, amb un programa d'adaptació per aquests nens, és una de les millors alegries que he tingut en aquests darrers anys.

bottom of page